Formigues!
El que més crida l'atenció d'aquests bitxos es la seva capacitat d'adaptar-se i de treballar en equip.
No fa massa que tinc formigues a casa, i no de les que es posen en tubs de plàstic o caixetes transparents a on gaudeixes observant-les mentre mengen.. sinó de les silvestres, autèntiques depredadores sobrevivint lliurement, creant expedicions llarguíssimes buscant menjar tot desesperades per els llocs més inhòspits de la cuina, petites espavilades que primer o exploren tot i un cop troben indicis de fonts comestibles després criden a la marabunta per arrasar el que queda.
Després d'observar-les amb certa diversió, al poc hem vaig adonar de que eren un problema ja que, en poc temps, creixien en nombres cada cop més i més grans arribant a llocs desagradables per estar apartant-les cada dos per tres...
El que hem vaig plantejar de trobar una solució que no impliqui matar-les a totes, almenys directament, i això va implicar plantejar-me varies preguntes que algunes gairebé m'han mantingut despert per les nits...
Com es pot no matar-les i conviure o fer-les fora? Tenen depredadors? I com s'organitzen? Hi ha algú que les mana?
Clar que si hagués algú que les manés, decapitar el cap de la serp deixaria el cós immòbil.. oi?
Les formigues treballen individualment molt eficaçment però funcionen amb una estreta cooperació unes amb les altres mitjançant un element molt important en la seva societat: La comunicació.
Es comuniquen de varies maneres, ja sigui amb el tacte de les seves antenes, amb la química que segreguen i inclús amb les vibracions dels seus tòrax.
Mitjançant les antenes es saluden i es reconeixen unes amb les altres "olorant-se" o "sentint-se", reconeixent també els rastres químics i, "conversant", per saber les últimes notícies de la colònia entre d'altres possibles conversacions profundes que puguin tenir, com es veu més endavant.
Amb la segregació de rastres químics una formiga exploradora es capaç de fer un camí deixant un rastre discontinu al buscar menjar, ja sigui per saber tornar o si aquesta no torna almenys saber que per allà hi ha un perill, quant la exploradora troba una font de menjar, primer s'emplena a rebentar (no només per ella, sinó per el bé de la colònia, guardant-lo en un estómac social) i després, al tornar, deixa un rastre continu que indica que es un camí apte a seguir per les demés formigues obreres, i finalment al arribar a la colònia deixa provar el menjar com "demostrant" el que es troba al final del rastre, convencent a les demés obreres que s'ha d'anar a buscar.
Aquí la reina té poc a veure en aquesta decisió, doncs ella es concentra a augmentar els nombres de la colònia per la seva col·lectiva supervivència.Els "guerrers", les formigues més grans amb mandíbules superiors són bàsicament un tipus d'obreres, encarregades de fer les feines més pesades com tallar el menjar per facilitar-ne el transport, podent entrar sense problemes a través dels corredors per emmagatzemar-lo i, en casos més extrems, de defensar la colònia si aquesta es atacada.
Mitjançant les vibracions, les formigues son capaces de demanar "reforços" si una feina és massa dura o si la quantitat de menjar es molt gran per enviar a les necessàries. També, si això no funcionés, ja sigui per el tipus de terreny o d'altres influències, les que arribin portant menjar en la primera tanda demanaran més "reforços" necessaris si no han estat suficients els que la primera exploradora havia "demanat" amb les antenes.
La vida d'una formiga comença al tenir cura de les cries i de la reina, després d'un temps de servei "s'ascendeix" a constructora o recol·lectora de segona, les més veteranes serveixen al front, sent exploradores i pioneres en recol·lectar, així si alguna cosa inesperada sorgís.. aquestes ja estan al final de la seva vida útil i moren honrosament per la reina.
Tenen bastants depredadors, les de casa, el principal és l'home, hi han persones que se les mengen i inclús les fregeixen, però lo més normal es matar-les només veure-les, després hi han aranyes i dragonets que podrien preferir menjar-ne. A la naturalesa en tenen molts, des de granotes, abelles, d'altres formigues al famós ós formiguer, encara que hi han espècies que han desenvolupat maneres efectives per contra-acatar com les que escupen àcid, entre d'altres.
Moltes formigues creen simbiosis amb el seu entorn, hi han formigues que viuen a les plantes carnívores, sent immunes al seu àcid oferint protecció a canvi. Alguns tipus de formigues utilitzen uns éssers petits anomenats pugons els quals "domestiquen" i en treuen un suc ric en proteïnes que aquests produeixen al succionar la sàvia de les plantes, a canvi les formigues els protegeixen i els porten als llocs més sucosos de la planta, com fem nosaltres al pastar bestiar portant-los a les zones amb l'herba més verda. També, hi ha un tipus de formiga que "esclavitza" d'altres formigues per sobreviure.
Conclusió
Realment no som tant diferents els humans amb les formigues, des de la societat en que vivim i els papers que complim en aquesta, sent com un gran formiguer que cada acció afecta, fins a la nostra capacitat d'adaptar-nos. Encara podem aprendre del seu comportament i dels secrets que amaguen, les persones també podem tenir aquesta.. "ment rusc" i un clar exemple és la gran xarxa d'internet, com la magnífica i ultra-completa enciclopèdia: La Wikipedia, on recull lo millor de cada especialització, entre d'altres coses.
Una formiga obrera viu d'1 a 3 anys de vida, mentre que els mascles viuen relativament molt poc i les reines poden arribar fins a més de 30 anys.
Les futures reines es reprodueixen a l'aire amb un mascle, just abans de que una nova reina busqui, trobi i fundi una nova colònia.
Moltes empreses de logística i plans logístics s'han inspirat de les formigues i la seva eficiència.
Estudis recents han descobert que les formigues especialitzades més veteranes ensenyen a les seves successores com fer més eficaçment la seva feina a la seva especialització. També, de que són capaces de transformar la seva genètica per convertir-se en un altre tipus d'obrera havent nascut d'un tipus en concret.
Matar a la reina no mata a la colònia, totes les obreres són aptes per a pondre ous, mentre la reina tingui una olor de fertilitat tot anirà bé, sinó, l'obrera més apta seria coronada per el benestar de totes.
L'esperma del mascle s'emmagatzema a una zona de l'abdomen de la reina i la reina el fa servir durant 20 anys, o més. El primer banc d'esperma mai creat!
L'únic perill que no han desenvolupat cap manera per adaptar-se és el foc. Cosa lògica, si tenim en compte que si no fos per això i altres reguladors les formigues en sí serien una plaga.
Experimentant amb dos grups de recol·lecció diferents dins de la mateixa colònia, científics professionals han descobert que mentre un grup sempre trobi menjar, aquest organitzarà més i més sortides com més èxit tingui, l'altre en canvi, s'aniran reduint proporcionalment les sortides i es destinaran a d'altres feines les formigues que ja no siguin seleccionades per aquell grup.
Maneres no agressives de fer marxar una colònia de casa
La manera ideal he pensat, que no sé si funcionaria i ignoro si actualment es podria fer, es imitar l'olor químic de la colònia, i deixar un rastre a fora de casa per fer-les marxar, clar que lo ideal fora que aquest olor químic donés la ordre de mudar-se a totes les formigues incloent la reina. No sóc químic però molaria :D
Una possible solució, més realista, es matar o "agafar i apartar" a les exploradores, així no arriben a la colònia i serà cada cop menys probable de que d'altres exploradores s'aventurin a on ningú a tornat mai. Finalment desistiran i es mudaran a un altre lloc per si soles.
Per arribar al mateix punt d'abans, algo encara menys agressiu i molt recomanable, es no deixar absolutament res d'aliment a enlloc, netejar els plats en tot moment, escombrar regularment, no deixar-se res a la vista i assegurar que els calaixos on hi hagi menjar estan segellats hermèticament. Al no tenir suficient entrada de menjar, es mudaran a un altre lloc.
Aquesta última solució és la que he adoptat i sembla funcionar ! no hi ha més rastre de formigues llevat d'unes poques que semblaven viure a la pica de la cuina.
Maneres agressives d'eradicar a les formigues
Hi han productes químics fets per l'home que eradiquen a les formigues..
Tapar els forats que facin servir, ja sigui amb guix o "aguaplast" o fins i tot, silicona. Si costa veure d'on surten, es podria cebar-les deixant un tros petit d'ou per la zona i als pocs moments tindràs una fila de formigues agafant, tallant i transportant cap a on està la seva colònia..
I res més, Salut i Endavant !
